L'eclíptica declinada escurça la nit més plena de màgia mentre el solstici d'estiu ens devora els vells arxius.
Estrenar una estació que retorna cada any, que ens col·loca a les vacances, que avança les albades, que fa renéixer l'abundor, que ens omple el dia a dia de sucre, canyella i salabror...
Avança el temps, fa drecera, ens catapulta amb dolçor cap els dies de més calor. I oblidem el fred d'hivern, les albades congelades, les serralades totes blanques i aquelles nits de gran foscor.
Ens obre les finestres, ens fica a casa el sol rogent, fruita madura a sobre la taula, i nits de lluna fins el tard.
T’emblaveixes la mirada, quan la llences cap al cel, cap al mar, a l’horitzó de la Cerdanya una tarda molt, molt clara, a les rajoles d’un claustre de Portugal o a la transparència d’una nit d’estiu esbojarrada.
És el color de l'abundor, de les falgueres a les obagues, dels estanys mirall de la molsa del voltant, dels baladres amples i florits i els xiprers que creixen cap a munt i les vinyes a l'estiu, amb el raïm inflant-se a cada gotim, i les nous que et taquen els dits, i les figues sense obrir, i la selva humida, seu de totes les foscors .
Les fulles lletges de l'enciam per fer una sopa i els pèsols entre la sèpia de la cassola, les tifes de vaca als camins i les espigues de blat a la Segarra el mes de maig quan onegen al vent sota els castells. I el verd que envolta les roselles i les malves i la ginesta i el gessamí i les cases que tenen gespa al jardí.