Els set colors

Al pinzell del blanc més pur i net,
a la neu immaculada,
a la sal que s'amuntega vora mar
pots trobar si mires bé
els set colors de l'arc més sant.

I a les cascades i cataractes,
i a les bombolles de sabó
i a les gotes d'aigua que dispara l'aspersor
si ha fet acte de presència un raig de sol.

Deixa'l volar!

Deixa volar el so de la fantasia,
deixa'l que trobi racons per niar,
que el lloc on s'atansi i arreli
serà per sempre font de privilegi.

Hi aniran les fades i els nans,
hi aniran els àngels i les sirenes del mar.
Es deixaran atrapar
per les teranyines entre fils de seda.
Viuran amb les flaires del imaginar.
Sobreviuran les negrors i les penes,
posaran harmonia al demà...

Com taques d'òxid

S'entesten en aparèixer
per tenyir els verds d'abans,
són com taques d'òxid
que ens atrapen l'esguard.

Torrats i vermells clars,
vermells cremats,
colors a estones iridiscents,
taronja lleu tenyit de flama encesa,
carbassa espès,
roig intens,
ocres de tota la gamma,
el groc de la palla,
el groc del blat,
el groc del sol sobre la plana,
el groc pujat d'anunci barat,
els colors granats
aquell pigallat del terra tou
i un raig de llum sempre canviant
perquè el paisatge sembli nou.

Han practicat tots els colors
pintant les cireretes d'arboç,
les magranes, els rovellons,
els troncs i les soques,
les fulles del bosc
i les postes de sol.

Taques d'òxid, la tardor.

Arribarà la tardor

L'espai enfosqueix,
la llum s'entrompeça,
som al final de l'estiu.

És anunciada sorpresa
que cada any esdevé
amb suau lleugeresa.

El calendari ho expressa
des del seu vell arxiu
fet de temps i saviesa
sobre el Cel i la Terra.

Arribarà la tardor
carregada d'enyor,
i hores per omplir
el cistell al bosc.

És aquesta nostra classe

És aquesta nostra classe,
entreu alegrement
que farem del temps que passi
un gran divertiment.

Obriu els ulls i les orelles
i la capseta de pensar
que hem vingut a passar un curs
ple de sorpreses per xalar.

Un dies farà sol,
d’altres s’enfosquiran
alguns caurà pluja o nevarà...

Però a la nostra classe
un cel privat ens aixoplugarà.

Òrbites de tardor

Tremolen les fulles,

el fred les marceix,

el vent les espanta,

l’arbre les retè.

La tardor les bressola,

helicoïdalment van caient

-són òrbites sota el cel-,

el fang les acopla.

Esmicola el temps cada fulla

mentre li cau a sobre la pluja.

I queda al terra la millor catifa:

seu de la mort, cau de la vida.

Poema de tardor

Patina per l'aire,
rellisca, ja és vent,
arriba i és lladre
del sol estiuenc.

Carrega magranes,
bolets i castanyes,
s'amaga pels núvols,
escurça els dies
i estira les ombres.


Es vesteix de pluja,
pinta al cel la tristor
quan dicta els seus mots
el poema de tardor.