Mentre dormiten les feres

Som saltimbanquis les tecles,
sou domadors els dits,
és la pantalla guixeta,
fan de pallassos les lletres
i el conjunt sembla un circ.

Mentre dormiten les feres
nosaltres fem aquest escrit.

Sóc un raig

Sóc un raig de sol-estel-del-cel
que vinc a daurar el blat,
a acolorir albades i capvespres
i a escalfar l'aigua de rius i mars.

Recordo els dies de tardor,
quan al terra dipositava el bosc aquell color
que, anant del groc torrat al roig,
era gradient a la paleta d'un pintor.

Recordo les nits fosques i fredes,
quan als prats i cims i obagues
regnava el silenci dels estels
i un hivern llarg de neu i gel.

Recordo la llenya a cada llar,
i el fum sortint de les xemeneies,
i aquell paisatge blanc
que jo transformava en mirall de llum brillant.

Recordo els dies clars de primavera
que omplien els camps de roselles,
els jardins d'ocells i de poncelles
i les cases d'aromes de la terra.

Sóc un raig de sol-estel-del-cel
que vinc a daurar el blat,
a acolorir albades i capvespres
i a escalfar l'aigua de rius i mars.

I molt m'agradaria
que fossin eterns els meus records,
cada estiu per sempre un cau de vida
i la Terra que a diari il·lumino, un gran món.

Sóc un raig de sol-estel-del-cel...

Efímera

Efímera

Efímera, matinera i efímera.

Color, ales i vol.

Mira les herbes i les flors primeres

sota un cel de blaus i sol

que anuncia primavera.

*

Pregó del Rei Carnestoltes

Ja sóc arribat

a la vostra ciutat,

vinc per desbaratar

tanta malaurada seriositat.

*

Somieu amb coixins i matalassos

per ficar-hi els nassos,

somieu amb màgics boscos infinits

per contemplar el cel a les nits,

somieu amb fades extraordinàries

que us claven ales a les sandàlies

i amb els follets dels estels

que us renten al matí les dents...

*

I com que el dels somnis

és un món irreal,

nens i nenes de la ciutat,

feu de la festa el gran regne del ball

i deixeu-me que us digui

que aquesta vida és un gran sidral

fet de bombolles:

unes són de sucre. Les altres, de sal.

*

Que comenci el ball!

Enyorem

Mentre esperem en candeletes

que arribin aviat les orenetes,

fruïm d'aquestes quatre fulles

que esclaten al bulb del narcís.



Ensumem la flaire fugissera

dels sarments cremant de cop,

fum i flames de foc

sota els dolços calçots.



Enyorem una generosa pluja

que ompli les cascades i els pantans.

Enyorem olors de verd

i perfums de gessamí.

Enyorem les hores assolellades

que ens regala a posteriori la tempesta.

Enyorem les nits estelades

i les llums calidoscòpiques de primavera.

Enyorem els dies de vacances

que alliberen els rellotges

i fan de tot el temps, tot, seu d'aquell regne

en que mana la tria dels capricis i el caprici dels desigs,

que rescata els somnis d'aquell gran cabàs

etiquetat al món del Nopotser,

un gran planeta amb dos continents:

un de nom Aixoesimpossible i l'altre dit D'aixooblidatén.

L'ordre fi

Un saltimbanqui era maldestre

i es distreia amb les lletres del paper,

capgirava consonants

i posava els signes travessers.

En veure'l un escriba clandestí

amb veu tempestuosa l'advertí:

-Para ja i fuig d'aquí!

Para ja i fuig d'aquí,

saltimbanqui matusser,

que li espantes al poeta l'ordre fi,

puig els mots volen calma i serenor

i les lletres demanen viure amb estil

al regne de l'equilibri, l'harmonia i correcció.