És la vida
És la vida llar d'infants,
és asil dels avis orfes,
és la llum fina de l'albada,
és somriure al carrer,
és rialla amb la trobada,
és parar de caminar,
mirar enllà
i somiar i somiar...
Faquirs de punyals propers,
som tu i jo i aquell
contemplant el gris sever
mes fosc de l'asfalt negrer.
Llunyania a l'esguard
i l'esperança al ras.
Rialles càlides de tarda,
solemnitat a cada pas.
és asil dels avis orfes,
és la llum fina de l'albada,
és somriure al carrer,
és rialla amb la trobada,
és parar de caminar,
mirar enllà
i somiar i somiar...
Faquirs de punyals propers,
som tu i jo i aquell
contemplant el gris sever
mes fosc de l'asfalt negrer.
Llunyania a l'esguard
i l'esperança al ras.
Rialles càlides de tarda,
solemnitat a cada pas.
És la vida llar d'infants,
és asil dels avis orfes,
és la llum fina de l'albada,
és somriure al carrer,
és rialla amb la trobada,
és parar de caminar,
mirar enllà
i somiar i somiar...
***
Participació al 161è Joc Literari del blog "Tens un racó dalt del món",
d'en Jesús M. Tibau.
***
10 comentaris:
moltes gràcies!!!
gràcies a tu, Jesús, que ens convides a participar!
Un poema alegre i vitalista.
Com la foto, Rafel!
Bon relat en vers! somiar i somiar...tan debò
Els avis també poden ser orfes, quanta raó!
Elvira, gràcies! És que la foto és molt suggerent...
Marta, és el més habitual...
Nens i avis, potser tenen més present la sensibilitat, però també son més fràgils. Preciós poema
La Meva Perdició, sí... tens raó. I no sempre la nostra societat ho té en compte. Llàstima.
Celebro que t'agradi el poema!
Publica un comentari a l'entrada