la gent la trepitja
mentre s'acaba l'estiu
i l'escola s'omple i reviu.
Excepcionalment, aquest poema NO va adreçat als alumnes. El dedico a tots i totes els i les Caps d'Estudis. Per tal de celebrar la publicació del poema número 500 d'aquest blog, vull rendre homenatge a aquests professionals que desenvolupen una tasca vital als centres docents.
Escairar-nos el temps
Ens caurà a sobre setembre
per escairar-nos el temps,
reduir-lo al pas regular, monòton,
d’una hora darrera una altra...
Per instaurar els horaris
i desfer l’harmonia de dansar per l’univers
al ritme de les llums, al ritme del vers.
Per trencar ritmes vitals
i enquadrar-los a la reixeta més sòrdida que orbita
pels papers reverenciats,
aquelles quadrícules malsanes.
Per ubicar al calendari cada desig,
per distribuir-nos al caprici
d’un mapa temporal
premeditat pels secretaris dels ministres,
els que emparen el sistema d’ordre i pulcritud.
Per dibuixar-nos al cap mil cronogrames
coronant tot l’espai mental
disfressant-lo de nebulosa saturada.
Per marcar amb el diapasó del que ha de ser,
per obsequiar-nos cada jornada repetida,
un dia de la marmota permanentment recalcitrant
que ens col·locarà a les portes de la caducitat
sense sotracs per a decidir el nostre propi destí.
Per espantar càntics espontanis,
per simular punts extemporanis,
per ignorar matisos de delicada lleugeresa ,
per marginar les fútils importàncies,
per escairar-nos el temps, tot el temps.
Llum impertinent d’un migdia al setembre,
cremor exterior que ens fa tancar els ulls,
calor extrema i humida per tota la pell
que ens sua aigua salada a cada moviment.
Llum impertinent mentidera
que ens demana roba estiuenca
i ens portarà d’immediat una tempesta
per dur-nos a una tardor sobtada i fresca.
I extraurà de la terra l’explosió dels micelis,
i ens durà als boscos per escanejar els sòls
i ens regalarà collites glorioses
que ens ompliran els sentits de sabors,
les taules de bones menjades
i les tertúlies de veus vora el foc.
I rebrem els freds primerencs
amb ganes de tancar aviat les persianes,
de fruir d’unes nits cada dia més llargues,
d’admirar els colors nous que ens canvien el món.
Que els bolets creixin sans a les muntanyes
i el fang no negui els camps,
que el raïm ompli de most les bodegues
i els pàmpols decorin les sanefes del celler,
que els dies ens siguin llocs plàcids
i a les cases entri el temps elàstic
per fer de les hores articles de luxe seré.
Que els esquirols guardin excedents,
que els cargols s’arrosseguin valents,
que els pins posseeixin els miracles dels verds
i que els roures, esdevenint ocres, ventin els cels.