Excepcionalment, aquest poema NO va adreçat als alumnes. El dedico a tots i totes els i les Caps d'Estudis. Per tal de celebrar la publicació del poema número 500 d'aquest blog, vull rendre homenatge a aquests professionals que desenvolupen una tasca vital als centres docents.
Escairar-nos el temps
Ens caurà a sobre setembre
per escairar-nos el temps,
reduir-lo al pas regular, monòton,
d’una hora darrera una altra...
Per instaurar els horaris
i desfer l’harmonia de dansar per l’univers
al ritme de les llums, al ritme del vers.
Per trencar ritmes vitals
i enquadrar-los a la reixeta més sòrdida que orbita
pels papers reverenciats,
aquelles quadrícules malsanes.
Per ubicar al calendari cada desig,
per distribuir-nos al caprici
d’un mapa temporal
premeditat pels secretaris dels ministres,
els que emparen el sistema d’ordre i pulcritud.
Per dibuixar-nos al cap mil cronogrames
coronant tot l’espai mental
disfressant-lo de nebulosa saturada.
Per marcar amb el diapasó del que ha de ser,
per obsequiar-nos cada jornada repetida,
un dia de la marmota permanentment recalcitrant
que ens col·locarà a les portes de la caducitat
sense sotracs per a decidir el nostre propi destí.
Per espantar càntics espontanis,
per simular punts extemporanis,
per ignorar matisos de delicada lleugeresa ,
per marginar les fútils importàncies,
per escairar-nos el temps, tot el temps.
