Tremolen les fulles,
el fred les marceix,
el vent les espanta,
l’arbre les retè.
La tardor les bressola,
helicoïdalment van caient
-són òrbites sota el cel-,
el fang les acopla.
Esmicola el temps cada fulla
mentre li cau a sobre la pluja.
I queda al terra la millor catifa:
seu de la mort, cau de la vida.
Ha sortit avui aquell sol tímid
que anuncia la fi dels dies càlids
daurant un raïm ja a punt de veremar,
escalfant-nos al mar els últims banys,
assecant les millors figues i els madurs albercocs.
Ha sortit jugant al cel amb uns núvols de pas
que al setembre volen ploure xàfecs sobre els camps.
Ha sortit amb un interrogant que, incert al calendari,
ens pregunta si omplirem els cistells als boscos mil·lenaris.
Ha sortit com sortirà al cel cada dia
empenyent el temps de tots a l’avanç de nostra vida.
La nit fa del mar mirall,
grafit grisenc espès de llum freda,
mentre el penya-segat amb pins entre atzavares
perd amb la foscor protagonisme,
doncs és més espectacular
la lluna duplicada bressolada per les aigües.
