Fruir d’un cop de vent
quan la tardor es fa omnipresent.
Saltar pels tolls de fang,
passejar un cistell molt gran
per omplir-lo de bolets,
contemplar el cel fins el tard
per fugir de les tempestes...
Fer del bosc nostre palau,
cantar i ballar amb les teranyines,
trepitjar amb delí la molsa,
sentir el vol d’un trencapinyes.
Preparar un coixí
flonjo de seda
i omplir-lo d’aire marí,
perfumar l’ambient amb pi dels boscos
i obrir persianes i finestrals.
Quan entri a la sala una fada,
recitar-li un vers d’aquests
perquè es quedi encantada
i la son l’arreli aquí
fins que floreixi el jardí.
Ens abraça la tardor,
ens regala llum cansada
entre remolins i ventades,
fum i roig de llenya i foc,
i el farcit gloriós del rebost…
Camins hi ha al cel
que dibuixen els estels
per passejar-hi la mirada
i perdre’s pel seu mapa.
El procés d’enfosquir
s’inicia amb la presència
d’una llum intensa
que destaca al blau marí.
I veiem o no la lluna
eclipsant aquella via
que lluita i ens crida
per abduir-nos fins demà.
En tancar les parpelles
després de reposar-hi els ulls
guardem la imatge arxivada
a la pantalla interna de llum.
Alhora, el silenci de la nit,
el cap fos amb el coixí
i la suau dolçor del llit,
ens conviden a dormir.
