Núvols

(Ho sento, avui toca això)

És la llum difusa
d'un matí ennuvolat,
ens priva de les ombres
a que ens havíem acostumat.

*
Manquen els raigs directes,
manca el sol més radiant,
queda avui tamisat
pels núvols de gris sedàs.

*
No ens enlluerna cap tros de cel,
ens aclapara el fred
i la tristor del dia ens empeny
a considerar certs fets.

*
Pensarem sobre l'hivern,
en els que viuen al carrer,
en la gent que sense aixopluc
patirà aquesta nit la glaçada,
en els fills de la pobresa,
en els orfes de la fortuna,
en els que naufraguen als oceans,
en els que gaudeixen humiliant,
en els que refusen les cultures,
en els cafres repugnants
que es disfressen de demòcrates,
en els miserables
que extrapolen veritats,
en els camps de refugiats
plens dels mateixos fins a dalt,
en la justícia dinerària,
en les víctimes de la veu reaccionària,
en els que viuen al llindar de la misèria,
en aquells que no poden fruir
de la sapiència necessària.

*
I trobem a faltar
aquell sol directe
per a fer ombres xineses,
per a jugar amb els reflexes.

*
I trobem a faltar
la cultura a l'abast
de tots els maltractats.

*

Els temps de Míster Ed

Quan la tele en blanc i negre no era pas font de neguit,
quan regnava reflectant a les cases en fer-se de nit,
quan les hores eren llargues abans de ficar-te al llit
sortia un cavall protagonista d'una pel·li setmanal amb gran estil.

Eren altres temps, eren els temps de Míster Ed.
Aquell cavall elegant que amagava un distingit potencial
i parlava amb el seu amo, mantenien converses especials,
sempre sempre en absència d'altres humans o congèneres animals.

Eren els temps de Míster Ed.

Camp

Ha florit el romaní,

ja apunta la farigola.

Els brots de blat brillant

verdegen tot el camp.

*

A la vora del camí

vola alguna papallona

mentre un sol tangencial,

il·lumina cada hora.

*

Polseguera estacional

sobre el gris verdós de cada olivera

i de tant en tant una vinya ancestral

-ceps de comarca vinatera-

espera un ruixat de primavera,

que un cel tan transparent

ens augura una espinosa sequera.

Fer poesia

Entrar per la porta gran

al palau de les paraules,

fruir-ne intensament

lluint el millor abillament

en sonora cerimònia.

*

Fer poesia,

donar vida als versos

com qui inaugura primavera cada dia.

Fer poesia.

*

Un dia de propina

Febrer, març, abril

Naixerà un març reposat
carregat de primavera,
que aquest any és de traspàs
i febrer en duu sorpresa.

Ja han florit els ametllers,
els narcisos i els jacints
mentre apunten les poncelles
a paisatges i jardins.

Veurem atrafegades les abelles,
el mullader dels ruixats fugissers
i les llums dels raigs més juganers
que, entremaliats, delaten polsegueres.

Veurem créixer espàrrecs als marges,
volar lleugera una oreneta primerenca
mentre el capvespre daura el cel
tot esperant una nit de lluna plena.

Veurem com giren les tulipes a cada tija,
ballar les branques de les oliveres al vent,
volar les papallones blanques,
florir les roses que anunciaran l’abril...

Any de traspàs

És aquest un any generós,
ens passeja per molts dies,
i ens ofereix un de propina:
ho he vist al calendari de la cuina.

Ens regala un febrer
amb vint-i-quatre hores de més
per contemplar el blau del cel,
per esmorzar bunyols de vent,
per estrenar mitjons vermells,
per trobar-nos al davant una sorpresa,
per esperar amb delí la primavera,
per posar colors a un dibuix negre,
per sopar un plat ple croquetes,
per allargassar enguany l’hivern...

És un any de traspàs,
és un any de cada quatre,
és un any que porta propina:
ho he vist al calendari de la cuina.