Insecte pal

No tinc ni gos ni gat,
ni canaris ni peixos,
no tinc pas animals convencionals

Sols tinc un insecte pal.

Poemes de l'arxiu

Costa Brava

Els pins fan reverències
a la mar, prop la ginesta,
i totes les atzavares
fan ufanes una festa.

Ha sortit el sol de març,
il·lumina la carena,
a la mar pren un bon bany
i fa color a tota l'arena.

Les onades van i venen,
de la platja fan un món,
les gavines s'hi passegen
i les barques tenen son.

Arbre

Caminar amb el cap ben alt,
trepitjar les fulles seques,
enfonsar els turmells al fang...

I esperar la neu d’hivern,
i esperar que plogui el temps,
que t’envoltin les falgueres
que l’estiu ressequi el sòl,
que et creixin les arrels.

I quan siguis un gran arbre
ignoraràs el teu passat
i esperaràs el sol de març.

Entre els mots

Nedar a l'estany gelat,
buscar or entre la sorra,
relliscar de nit pel fang
o naufragar al mig del mar...

Això i més pots viure
si t'endinses entre els mots
que algú ha escrit a un llibre
i fas dels teus dos ulls iots.

Capvespre

Circulant cap a l'oest
veig el sol fet una esfera
de foc incandescent
gegantina i fugissera.

Com a sostre,
un cel inmens
d'absolut gris
i volum intens...

Declina el sol a l'horitzó.
Al davant, troncs i branques definits,
siluetes fosques d'un capvespre ja finit.

I començarà la nit.

Ja neix la flor de l’ametller

Ja neix la flor de l’ametller,
ja hi floreix quan s’acaba gener.
I cada nit contempla el panorama
d’un camp viu emblanquinat per la nevada,
amb un ull a cada estel
i a la lluna la mirada
mentre regna el fred a tota la contrada.

L'ametller







L'ametller ha florit,
la mosca ho ha vist.
Cada flor,
un fruit
quan l'hivern
ha fugit.

El sol i la lluna

El sol i la lluna
dansen tot d’una,
el sol amb les mosques,
la lluna a les fosques.

DE NIT

S’ha fet de nit
i surt la lluna,
s’ha fet de nit,
dormiré al llit.

El llit és tou,
el llit m’agrada,
el llit és meu,
el llit m’abraça.

S’ha fet de nit,
dormiré al llit.

Les onades de la mar

Les onades de la mar
ara esquitxen, ara esquitxen.
Les onades de la mar
ara esquitxen i se'n van.

A la vora de la mar

A la vora de la mar
he trobat una gavina,
a la vora de la mar,
la gavina ha volat.

A la vora de la mar
he trobat a quatre crancs,
a la vora de la mar,
els crancs s'han amagat.

A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.

Mirem la lluna i jo,
mirem l'aigua salada,
la lluna des del cel,
i jo des de la platja.

A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.

Solstici d’hivern

La nit més llarga de l’any
posa nom a aquesta data:
és avui el solstici d’hivern
que li roba hores al dia
allarga la durada als somnis,
encén bombetes dins la foscor,
sembra l’esperança en el nou temps,
escombra les rancúnies,
i enceta nostre futur...

I tots els futurs del món.
I els mons del món futur.

Cada any te el seu solstici,
cada hivern el seu Nadal,
cada nit la seva albada,
cada platja ses onades,
cada plaça el seu fanal.

Monjoia

He vist la lluna d'ungla,
sota la llum corba del cel,
monjoia fina, perfum i mel.

Hi penjarà una fada el seu vel,
el rastre de plata un estel,
jo, els meus somnis
i algú en secret, els seus anhels.

Un dia sencer

Mitiga la tarda una llum excessiva
que el matí d'estrena ha expandit
mentre dóna ja l'alternativa
a un capvespre eixerit
que és, com sempre, antesala de la nit.

Se'n va amb la brisa,
se'n va enganxada a la vida
de cada fulla, de cada planter,
a la vida fluida que s'esmicola a cada carrer,
se'n va fent memòria la història d'un dia sencer.

I quan acluquem les parpelles
i les forces siguin víctimes dels estralls de la son,
somiarem altres móns
sota els auspicis d'un cel fosc
esquitxat amb llums d'estels.

Al mar

No hi ha finestres al mar,
ni portes ni sostres,
és descapotable per dalt.

I balla i salta i canta
cada onada coral.
I amaga tresors enfonsats.
I sorprèn,
i convida la gent.

Reguitzell de gavines

Humitat a la cara,
sembla que res mai més serà sec.
Olor d alga, salabror a tot l ambient.
Reguitzell de gavines que criden
i canten a l aire silent.
La tarda cau sobirana presencial
gris i espartana sobre l aigua essencial
que marca frontera fonedissa
entre l adéu d Alfonsina i la vida.