No matina encara aquí el sol, s'ha aixecat avui tard i mandrós.
I ha deixat sota la llum un tel de boira allà lluny que esborra el mar, que ocupa el cel, que pinta un matí serè que ens ofereix moments calmats, que ens fa sortir ja al carrer i ensumar d'aquest febrer el bon temps.
Amb la immediatesa que la feina quotidiana requereix, traient-hi punta al temps, sense més reflexió que els propis fets avancem fluint pel calendari.
Afilant amb contundència els angles oxidats i revivint flaixos oblidats trotem pel curs amb l'harmonia i solvència d'un sà cavall andalús passejant per la devesa.
Els núvols disfressen la llum, el cel es vesteix de boira, d'albada, de tarda fosca, de dia antic i trist, de mapa dels estels o de nit de lluna i fada.
I a la Terra, prescindim sovint d'un espectacle lliure i gratuït pel qual no cal fer reserves ni apuntar a l'agenda compromís.
Alçar la mirada sentint els silencis del cel, observar la llum de torn, rebre la pluja a la cara o tancar els ulls per manllevar la llum del sol i condensar-la a dins del cap encapsulada.