Ruixats i xàfecs

Ruixats intermitents

que reclamen la tardor,

acompanyen les fulles

en caure cap al terra

i ens refresquen l'atmosfera.

Gotes generoses,

passeig de l'aigua,

bellesa i vida feta pluja.

Soroll harmoniós,

ritme de la natura,

rimes rere els vidres...

Rememorar velles escenes.

Algun fangueig

amb xip-xap incorporat

i aquells xàfecs inesperats,

que un dia ens revitalitzen.

Anar a mar,

veure com tot esquitxa

i respirar aquella barreja

de salabror i aigua estricta...

***

Telescopi al prat

Quan la foscor més profunda
se'ns instal·la al voltant
plantem el telescopi al prat
per desentrellar els misteris
de les negres nits estelars.

Serà gran la collita:
aprendrem a mirar
i preguntar als planetes,
a les nebuloses,
als meteorits siderals
i a les constel·lacions espacials
difícils qüestions astronòmiques
que intriguen als humans.

Mesures i distàncies,
magnituts colossals,
i secrets orbitals
entre antigues llegendes celestials
i la més actual brossa còsmica...


***

El sol i la lluna

El sol i la lluna
dansen tot d'una.


El sol amb les mosques,
la lluna a les fosques.





***

Escriu l'estiu un poema...

Recupero un poema que l'estiu passat va escriure a l'hivern; com que al final parla la tardor, és molt oportú per a un dia com avui, en què sembla que la climatologia es posa d'acord amb el calendari.

Parla l'estival poema
d'una calor extrema,
d'uns dies daurats,
de la brisa vora mar,
dels àvids mosquits,
de les festes amb ball
i dels passeigs llargs
pels camins i els camps.

Parla d'alguna tempesta,
d'una gran lluna plena,
de les olors de les flors
i de com reviu el bosc.

Parla dels ocells en vol,
parla de ruscos d'abelles,
parla de nits de revetlla
i del batecs alegres al cor.



Li contesta l'hivern
amb paraules de gel
explicant-li un panorama
de boira trista i blanca.

De foscor i de fred,
de nits inacabables,
de llargs geners
i de penes immenses.

De plors i renecs,
de nuvolades denses,
d'albades gelades
i de grips i nevades.

Se li congelen els mots,
pobre hivern, al poema.




Intervé tot seguit
la sàvia primavera
per cantar-li a la vida
una serenata sencera
i esvair així la tristor
d'un hivern prou enfeinat
amb el seu propi estat.




I ara vol parlar la tardor
per recordar que és l'estació millor:
-jo us regalo a tots
excel·lents collites,
varietats de colors
i llums de textures infinites.


***

Núvols a capes

Núvols a capes,
gris, blau i blanc,
i a sobre del mar
tots els rosats.

Són jocs dels raigs,
són matins normals,
són la millor excusa
per mirar a dalt.

I veure un cel
emocionant,
ple de matisos
i llums canviants.

La natura viva
ens va envoltant,
cal mirar-la sempre,

tenirla a mà
i fer-li un poema
per recitar.

És la tardor

És la tardor estació taronja.

Taronja de taronges,
de caquis i mandarines,
de moniatos i carbasses,
de tertúlies i alegries,
de lluna gran
i vinyes adormides.

De fulles mortes.
De nits llargues vora el foc,
taronja de magrana esberlada
i del sol que fuig a mitja tarda.

De gita de bruixa
de cirereta d'arboç que ja madura.
De pinetell, d'ou de reig,
de camagrocs i rovellons al cistell.
De remenat amb dos rovells,
de sobretaula al Montseny
endevinant, rere els vidres,
un bosc de castanyers.

Taronja d'una tarta-tatin de figues
amb moscatell de la Marina en copa fina,
de formatge amb confitura espesa de codony,
taronja de l'hora incerta d'entrellums,
de la saviesa amb certidumbre i dubtes,
taronja de barreja.

Una pinzelada vermella
i quatre groguenques.
Taronja.



***

Ets la vida

Habites la primera llum de l'alba,
el vent que s'endú la primera fulla,
habites l'amanita més verinosa,
habites el cor d'una tardor mandrosa.

Hi vius. Pintant de carbassa els vespres,
de vi novell les estovalles blanques,
de gris rata els núvols que ens amenacen,
de rosa suau el camí i les esperances.

Ets sol,
ets bosc,
estel i lluna.
Ets aroma i granet de móra.
Ets pollastre amb rovellons.
Ets la vida al teu entorn.
Te la regalen les mirades i els mots.
Ets tot.

***