Esperem...

Esperem el mes de maig,

l'esperem obrint l'armari

contemplant un vestuari

que no podem fer servir,

doncs fa fred ara a diari.

Volem ja arxivar

jerseis, bufandes,

mitjons, mantes

i abrics estrafolaris.

Volem estrenar

les sedes primaverals

i jornades plenes de llum

al camí que ens porta al juny.

Volem que pari el vent,

que marxi aquest fred,

que la pluja s'esvaeixi,

que llueixi el sol al cel.

Volem que torni a ser el blau

el color diürn que ens acaroni

les passes per una primavera

que va néixer massa juganera.

*

Brollen els mots

Brollen gota i esquitx,

brollen pluja i plugim,

i és avui el dia més núvol

el dia més gris, 

el dia generós i ric.

Ric en matisos
i tons especials,
ric en paraules de l'aigua
que cau i ens aixopluga,
que mulla, que canta i encisa.

S'omple el camp de llimacs,

s'omple de caragols i humitat,
s'omple d'esperança
i de vida nova esclatant.

Llisquen les gotes

pels arbres, herbes i fulles,
serenes s'hi queden estones

i amplien quietes cada detall.

Juguen a pintar racons,
a fer estrafolàries dutxes

per boscos, desnivells i flors.

Brollen els mots

entre milions de gotes,

la tènue llum i els colors...

És un poema

Paisatge d'hivern a La Rioja

Com una alenada d'aire fresc,
com els esquitxos del mar,
com les algues trenades
o com les flors que cobreix el gel...


Bufa i plou i ens aclapara un vers
que se'ns queda dins dissimulat, quiet
i nia i regna i de cop s'expandeix.
S'escampa. Demana més mots i creix.


És un poema després
que parla de vida o de sentiments,
del món que gira i alhora ens estira,
del camí aquell que vora el cim es perd.

D'una nit que venera milers d'estels.
Del cor que genera un pensament. O cent.
Del cel, del capvespre, del raig que ens escalfa un migdia d'hivern.

                      Del desig que s'escola un dia pels forats del temps.




(Poema publicat també al Blog del Dia Mundial de la Poesia :
http://diamundialpoesia.wordpress.com/aportacions/2013-2/isabel-barriel/

M'agrada mirar-me el paisatge

Vegetació de febrer al Parc Güell

M'agrada mirar-me el paisatge,
veure com el cel va canviant
i amb calma olorar tanta flaire
mentre pel camp vaig caminant...

M'agrada fer total immersió al verds,

veure les flors noves dels ametllers

i sentir el brunzir de les primeres abelles

a l'aixopluc d'un hivern amb final.

M'agrada esperar la nit
amb la llum blava del capvespre
i tancar les finestres esperant
seguir demà, sota el sol, el camí.

Passejar amb el vent

Passejar amb el vent,

sobrevolar els paisatges

i transformar en poemes

amb nitidesa aquelles imatges...

Endinsar-nos a la sorra

de les dunes al desert,

al permafrost de la nòrdica estepa

o desde la platja a l'onada més cofoia.

Ser poeta en la tempesta

diluint paraules a l'aigua,

enlluernant el vers amb el llampec

i la música dels mots al si del so.

Fugir després cap al cor de l'univers

enlairant-nos al globus del vers

lliscant entre els núvols incerts de la rima.

Fluir ja pel món subtil de la poesia

sense més bagatge que la lletra

arxivada a la càrstica dolina de la vida.

Els dies

Mira com passen els dies,
comencen, avancen, s'acaben,
remuguen a voltes mandrosos
i fan carreretes
pels camps incerts curiosos del temps.

Hi ha uns dies que destaquen
i ballen contents i canten i s'amaguen
i volen que els busquis després al pou dels records.

Hi ha d'altres ben tristos
decorats amb flonjos núvols negres o grisos
que ens espanten com les pitjors tempestes terribles amb llamps i trons.

I uns altres que neixen avorrits
i gemeguen quan són encara petits,
creixen i es perden de seguida a l'aiguabarreig de l'oblit.

I...què passa a la vida amb aquell dia especial?
El que t'il·lumina a l'albada amb el sol tot vestit de blanc,
el que et pinta les hores amb pinzellades de safirs i diamants,
el que t'omple l'horitzó d'esperança
i el rius del voltant d'aigües serenes i clares,
el que entra a l'existència en silenci al matí i es queda,
el que alimenta amb efluvis i flaires de flors el teu cor,
el dia que trobes l'enginy o la clau del tresor,
el que et desvetlla el ritme sonor de les onades del mar,
aquell que t'estira la musculatura facial i et fa riure una mica de tot...

Blau sublim

S'acaba aquest finita quietud de l'hivern,

m'ho diu el cop de vent que ve de l'oest,

el que esborra el núvols del cel

per deixar-nos el sostre blau sublim

d'un matí brillant de gener.

Aquell vent que traspassa fronteres,

que no coneix duanes ni canvis de diners,

el que viatja acompanyant els ocells,

el vent que pentina la terra ara nua,

el vent que esculpeix el cel...

S'acaba aquesta finita quietud de l'hivern

i les herbes i les flors i les branques i els animalons

animaran els paisatges de les nostres contrades,

xuclaran àvidament les aigües del desgel

i poblaran els camps de colors a transparents pinzellades.