La lluna més blanca
a la nit més negre
llueix al desembre.
Irradia, dispara,
esperona misteris
i esquitxa arreu raigs d'espant.
Llum buida,
llum freda
de la lluna plena.
Apavaiga els estels
que regnen al cel,
assaona malsons
i embruixa el paisatge,
atia les pors
quan em neix,
en mirar-la,
amb embranzida un calfred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada