statcounter

dimecres, 25 de març de 2009

Nevarien pètals blancs dels cirerers


Si l'any comencés amb la primavera

ressonarien les campanes cap el cel,
volarien esbojarrades les orenetes
i menjaríem dotze olives amb sajolida i llorer.

Nevarien pètals blancs del cirerers
sobre els camps coberts de verd
i dels núvols caurien ruixats esbiaixats
als bancals florits de molts fruiters.

I un mantell brillant d'estels
i un arc de lluna clara
ens felicitarien l'esdeveniment
i acomiadarien l'any ja caducat i vell.

Seria un adéu al cru hivern,
seria l'entrada al bon temps
amb l'alè de la Poesia.

Seria temporada de vacances
per pujar a les muntanyes,
per solcar mars i deserts...




2 comentaris:

Sàlvia ha dit...

Caldrà retornar als idus dels romans. Ells ho tenien més clar. Preciós poema, Isabel.
Per ací és terra de cireres i estan els arbres... tot un luxe.

Besadetes

poesiaula ha dit...

Gracies, Sàlvia.
Jo crec que des de que vaig estar envoltada de poetes dissabte passat, a la trobada de Vilafranca, tinc més densitat poètica. És una sort. També és una sort que tinguis cirerers a prop. Jo fa temps que no en veig!