dilluns, 6 de juliol de 2009

Pujar al terrat

El silenci,
la foscor.

Veure la lluna fluorescent
d'un daurat incandescent.

Pujar al terrat
amb quatre salts
i dilatar-me les pupil·les
dels meus ulls de gat.
Quedar-me immòbil allà dalt
fins que el silenci rebenti
i la foscor em retalli el cos
contra l'horitzó, a l'horitzó.

El silenci,
la foscor
.

2 comentaris:

Massitet ha dit...

Hola Isabel!
Moltes gràcies per la teva visita al nostre bloc i pel missatge que ens has deixat!
I moltes gràcies per posar un enllaç a Olletadeverdures al teu bloc! Ostres, no tots els dies estàs rodejat de poesia!

Jo no coneixia el teu bloc tampoc, però segur que hi torno per aquí. M'agrada...

Besets!

Massitet

poesiaula ha dit...

Gràcies a tu, Massitet!