M'agradaria ser mot al teu poema,
m'agradaria ser veu de dolç encís
que digués les paraules més belles
que mai no s'han escrit...
M'agradaria ser vent entre les branques,
m'agradaria ser el primer núvol del matí
que despertés les fulles i els arbres
que dauren tot el jardí.
M'agradaria ser rellotge suís,
m'agradaria ser l'alè d'albada
que et recordés que n'és d'efímer
el nostre temps finit.
***
7 comentaris:
El mot al poema, a mi també m'agradaria.
El vent entre les branques, potser també, igual que veu de dolç encís o alè de l'albada.
Però ser rellotge de sol no deu ser molt cansat? tot el dia marcant les hores, buf,buf,buf... i quan no hi ha sol t'ho descompten del sou?
;)
no volia trepitjar-te el poema, ehhhhhhhh? és que una és així, feta i deixada estar!
Preciós poema, Isabel (ara sense bromes!)
"estas grasioseta, grasioseta", com diren uns que jo sé... no em trepitges res, tranki.
Ara, això sí... m'has fet riure. Gràcies.
He canviat el rellotge de sol...
què bonic, recorda al "Yo quiero ser llorando el hortelano..." tot i que aquell és molt més trist
què bé, Núria... de passeig entre els grans!
per què l'has canviat? m'agradava molt, elrellotge de sol, només m'ha fet pensar que quan no hi ha sol, què?,eh? eh? eh?
ÔÔ
ah, però el rellotge suís té molta més precisió!
com t'ho fas, per fer tants poemes? ets una font!
Arare, tu mateixa m'has fet veure que ser rellotge de sol era molt cansat, així que he decidit que preferia ser rellotge suís. Automàtic i de ricatxons...
Els poemes? no sé...també són automàtics (mesevienen a la cabesa)...
Publica un comentari a l'entrada