divendres, 13 de novembre de 2009

Dies freds

Arribaran dies freds de llum escasa,
seran hores difícils. Per valorar el sol
més desitjat que sovint s'amaga,
que aviat es posa a l'horitzó i marxa.

I regnaran les nits més llargues,
les hores fosques, amb estels, seran protagonistes
de l'inici d'un hivern gèlid i fred,
i ens col·locaran de cop a recer del cel.

Recordarem els estius càlids
i els banys a la platja amb brisa de ponent,
i aquella espera a l'aeroport
sabent que ens esperen, a dalt, els núvols i el sol.

I els els llibres, i els poemes,
i els diccionaris, i les llibretes
i el llenguatge i tots els mots
ens definiran mil sensacions,
totes les aventures
i les belleses d'aquest món.

Desitjarem hores de mil minuts

i ulleres tensores de les parpelles
per tenir visions il·limitades
i fruir d'històries il·lustrades. O relats.




4 comentaris:

Clidice ha dit...

ens passem l'any enyorant estacions, som força impertinents perquè quan les tenim enyorem les altres, com una criatura aviciada. Però que bé que va per la poesia! :)

poesiaula ha dit...

és la gràcia, viatjar pel temps...

Arare ha dit...

deu ser la gràcia, si: enyorar el que no tenim, per, quan ho tinguem, enyorar el que no tenim, per quan ho tinguem, enyorar...

però no, la poesia no és això: la poesia és mantenir els desitjos intactes malgrat el temps que va passant.

em sembla que m'he liat.

no, no m'he fumat res! ho juro!!

poesiaula ha dit...

no, no, Arare, no t'has liat... tu saps el que dius; sí, la poesia és això i moltes coses més. És explicar un món esfèric amb quatre mots linials. És aprofundir amb imatges de sorpresa a la veu que la llegeix. És escalar un vuit-mil
essent un esperit.És cremar la llenya d'un bosc que no existeix.
És llum, és cel, és paraula naúfraga al cervell.
Jo tampoc m'he fumat res. I no he begut més que un gotet de llet d'ametlles. També ho juro.