cada onada a la platja,
cada núvol per dalt,
és una cara de l'aigua.
I amb la foscor,
es vesteix el mar de mirall
per duplicar llunes,
per pentinar la llum dels estels
que surten de nit a il·luminar-nos el cel.
Dansen les llums,
és balanceig, i a caprici del vent
escalen a l'onatge insistent
fins que les esvaeix al final l'alba.
2 comentaris:
I amb la foscor
la lluna dansa
damunt les aigües del mar.
El far abraça les barques.
A la sorra, promeses
sense notari, només
passió i amor,nosaltres
i els testimonis
dels nsotres cors...
Quan els llavis es troben
la rosada ja ens ha
humitejat el poema.
Una abraçda des del far.
onatge
és un paisatge
per sempre,
és el paisatge del mar...
Publica un comentari a l'entrada