dilluns, 9 de gener de 2012

Sonet de lluna plena






És nit de lluna plena,

els llops són a dormir

i somnia una nena

que el sol ja vol sortir.



És nit de lluna plena,

el cel un mar de llum,

les onades són estrelles

i les tenebres flocs de fum.





És nit de lluna plena,

l'hivern un cau de fred,

i cada paraula del poema

bàlsam dolç de l'univers.





No em destorbis,

bruixa negra de la nit

que els mots han de florir.





No m'enceguis

foscor extrema,

que vull veure el camí...








***

10 comentaris:

Alyebard ha dit...

Lluna plena!!

fanal blau ha dit...

Preciós poema per una nit de lluna plena!
Preciós, Isabel!

Isabel ha dit...

Amb aquesta llum especial...

Dolors ha dit...

Lluna plena, Moltes gràcies Isabel per compartir-lo amb nosaltres ...

Dolors

Isabel ha dit...

Gràcies a tu, Dolors. Aquest aparador que ens ofereixes és fantàstic!

Carme ha dit...

Això és tota una celebració de la lluna plena i preciosa.

M'ha agradat molt, Isabel!

Lídia ha dit...

M'ha agradat molt! La lluna quan el sol l'il·lumina, part o totalment, és una gran font d'inspiració per a qui sap valorar-la i gaudir-la!
Mercès i petons Isabel!

Isabel ha dit...

Carme, ja saps, qüestió de mirar el cel...

Lídia, regals de la natura!

Montse ha dit...

Quan la foscor sigui extrema sempre podràs sol·licitar l'ajuda de Fanal blau ;)

un poema fantàstic! que floreixin els mots!

escolta, jo ahir et deia en algun lloc que ara no trobo, que m'agradava més quan podia tenir accés als altres poemes sense haver-los d'anar a buscar expressament. No veig el meu comentari però veig que has tornat a canviar el format. Gràcies!

O ha estat cosa del sr. Blogger, que darrerament sembla que vulgui jugar amb nosaltres?

Isabel ha dit...

Montse, sí, bona idea... que Fanal blau ens il·lumini!
Jo no he canviat res de res; dic allò de virgensitaquemequedecomostoy, perquè les novetats de blogger em distorsionen...