Han fugit les fades
de boscos i prats,
han volat sobre del mar
buscant noves onades
a d'altres litorals.
Amb pins i alzines
al penya-segats
i verdes atzavares
entre vinyes i blats.
I quan les tempestes reguin els camps
i els humans tinguin aqui els boscos cuidats,
tornaran les fades a niar a les muntanyes
per tenir els nostres arbres com prínceps immortals...
5 comentaris:
Preciós poema, però no és només per a nens... a mi m'agrada molt!
Un poema ben esperançador per aquests dies tant tristos a les nostres terres gironines. El foc s'està menjant els nostres boscos.
Tristament preciós, Isabel.
Esperem que la força dels nostres boscos reneixint aviat.
Té raó la Teresa, tristament preciós!
Ho celebro, Elisenda.
Ferran, tants anys d'història, i en un moment ens quedem sense bosc...
Teresa, esperem!
Carme, molt tristament...
Publica un comentari a l'entrada