La granota Primavera

• 
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  

La granota Primavera
va topar-se amb un lleó
i va parlar ella la primera:
-ets tu el rei de la selva?,
jo sóc la reina dels estanys!

I el lleó, que era educat,
va respondre-li d'immediat:
-no sé si sóc rei, príncep o animal,
però la selva no és pas la meva llar:
jo visc a la sabana,
oh! gran reina dels estanys.

És així com la granota Primavera
va desfer la creença popular,
doncs no viu el lleó a la selva
sinó a la sabana,
la gran pradera africana.

La poesia és... (Dia mundial de la poesia)

La poesia és el motor,
és l'aeròbic dels mots,
és l'acudit rimat,
l'endevinalla embalada,
el gerro de les flors,
la paràbola il·lustrada,
el riu que va al mar,
sobre el mar cada estela,
un vaixell mogut,
la veu que s'ofega,
el fil fi del seny,
la cova d'una idea.

La poesia és el camí més abrupte
que va del buit del no res fins al tot més dens.

Que floreixin les branques tardanes

i esquitxi la llum colors als jardins,

que niïn les orenetes d'abril,

que els núvols esclatin sovint

mullant les poncelles, fanguejant els camins,

regant les terres i els boscos de pins,

i que la glicina no li ombregi la flor al gessamí.

Que les tardes creixin ses hores,

que s’obrin les finestres al cel,

que s’esvaeixin arreu els temors,

que només la nit ens dugui foscors,

que la primavera sigui un cau d'aromes

per a ubicar-ne un món de savis records .

L' E L E F A N T

Viu l'elefant a la sabana africana
amb el papa, la mama,
el germà i la germana.

Va al riu la manada
per a buscar l'aigua.


L'elefant es banya
amb el papa, la mama,
el germà i la germana.

Primer de març

Es respira primavera

aquest primer de març,

que ens bateja amb caloreta

sota un cel assolellat.

Deixa enrere el fred

fugint del hivern,

neixen els espàrrecs

floreixen els fruiters.

Ensumem el romaní,

dels boscos amb delí,

i busquem de nit la lluna

que ens ve a beneir.

Viatge a un ametller

He viatjat a un ametller
cobert de flors rosades
plantat fa temps
a un camp rogenc
vora unes pedres eternes.

Esparregueres i romaní,
carrasca i algun pi
posen verd a aquell paisatge,
que els borrons dels fruiters
són encara poc visibles.

I els cels són infinits,
de colors indescriptibles,
amb llums del blanc al gris
entre núvols increïbles.

Poemes de biblioteca

I

Arraulit vora un atles antic
t’he trobat jo, ratolí.
Et veig amb el bigoti encongit,
espantat, amagat i embadalit.


Ja pots ratolinet viure tranquil,
que et buscaré un indret pel teu repòs,
perquè visquis sense temors
i amb aliment per fer un mos.

No li diguis a ningú,
serà un secret entre tu i jo
viuràs al costat de l’ordinador
amb llum, vida i escalfor,
menjaràs bon esmorzar
(les engrunes del meu entrepà).

Seràs un gimnasta per la taula,
rebràs carícies dels meus dits
viuràs per sempre connectat
i el nostre amic serà el teclat,
ratolí, amic fidel il·luminat !






II

La lluna aquesta nit
ha entrat per la finestra
i ha deixat un raig de llum
pujant paret amunt.


S’ha fet de dia,
ha caigut el raig a sobre un llibre
que quan matina i s’espavila
li enganxen les lleganyes tots els fulls.


L’anima el raig i el fa reviure,
el transforma en desitjat.
Respira fort i de cop el llibre
és l’exemplar més estimat,
doncs la màgia de la lluna
li ha atorgat un toc sagrat.


Tothom se’l disputa,
tothom el vol llegir,
corrents va de mà en mà,
doncs un bocí de llum de lluna
l’ha deixat tocat.

III


Cansats de pols els diccionaris,
ferits de vibracions els llegats,
despintats els lloms daurats
i esmorteït el color dels breviaris...


Cada exemplar des d’avui
tindrà un cuidador- i - padrí
que vetllarà pel benestar
del tresor bibliòfil d’ací.


IV


Sense espelmes ni encens,
sants amb corones ni angelets,
el temple de les lletres
t’encén mil flames al cervell.


T’omple el cor d’aventures
i el dia de preguntes,
els somnis d’esperances
i el cap de bons desigs.


Pots volar sobre els deserts,
veure tresors al fons del mar,
ser un assassí amagat a la boira negra de la nit
o un feliç aventurer entre camps de blat daurat.







V

Una biblioteca...

És el temple de les lletres.
És la seu del gran saber.
És la cuina dels projectes.
És el taller dels llenguatges.
És l’hotel dels idiomes.
És el mirall del cel obert.
És la pantalla del univers.
És el temps de glòria i goig.
És el kleenex per mocs i plors.
És el refugi quan l’oratge ens foragita del carrer.
És el cau de les respostes.
És l’origen dels interrogants.
És el teatre dels éssers tintats.
És el museu de temps passats.
És la bodega d’una gran collita.
És el fum del foc sagrat.
És la vareta de les fades.
És el color de l’estiu al camp.
És el reducte del record.
És l’emoció del nouvingut.
És el vent de la renovació.
És el fanal de tots el calendaris.
És el refugi de la por.
És el pou de l’aigua fresca.
És el silenci i la remor.
És l’alegria de la vida.
És el botí de la cultura.
És el cofre immens dels mots.
És el laboratori de la creació.
És el telenotícies dia a dia.
És el molí dels cavernícoles.
És el mar de la serenitat.
És la lluna al meu terrat.
És de l’espiga el gra de blat.
És l’estam a la flor del safrà.
És el diamant que cada poble ha d’admirar.