Tria

Si a mig món habitessin els poetes
i l'altre mig els pintors
faríem cua per contemplar els colors.

Jo agafaria tanda per veure les albades de tardor,
els migdies de primavera,
els capvespres de l'estiu
i a l'hivern, les nits de lluna plena.

A dies em posaria a la cua dels poetes,
a dies a la cua dels pintors.
Pensa ara a quina cua et posaries tu.

A prop de terra

M’ha rebotat el cos en precipitar-me
des del metro seixanta tres que em manté,
m'ha rebotat amb la calma de la càmera lenta,
des de la contingència més íntima i solitària,
des de l’accidentalitat més impune,
amb el cansament a l’esquena de les tardes de divendres,
amb el deure incondicional imposat per la llei física de torn.
M’ha rebotat el cos.

Un salt, voleiar, deixar-me caure a poc a poc...

Aterrar a aquestes rajoles noves, rosades,
quadrats enormes de quan s’acaben les escales,
percebre-les, tot fredor, amb la cara
des d'un contacte visual de proximitat.

Estic temptada de quedar-me així una eternitat.
Ningú s’ha assabentat. Ningú.

He pogut trencar-me la crisma
en la més absoluta privacitat.

He quedat esparracada al terra,
m’hi ha portat una carrera prèvia:
després d’agafar amb embranzida la pujada
d’aquells quatre graons- artesania dels paletes, la última brigada,
i trepitjar de manera contundent la tireta metàl·lica
que unifica els terres, m’ha patinat una sabata.


L’equilibri, delicat, ha trontollat
i m’ha fet perdre la verticalitat
amb la fortuna que m’ha atorgat la lleugeresa
als moviments imposats per la meva gràcia
i la força de la gravetat, molta, molta suavitat.

Veig les ulleres a dos pams,
buf!, no s’han trencat.

M’aixeco a poc a poc
malgrat la temptació inconscient d’abraçar una horitzontalitat eterna,
m’aixeco amb la tremolor instal·lada a l’ànima externa, als ossos,
a la carn, a tots els trossos que l’anatomia em defineix.
El canell! El canell? Bé, sa.
El genoll! El genoll? Bé, sa.
I el colze, i la nuca, i el nas, i tot i tot.
I tot. Bé. Sa.


Respiro satisfeta,
no em cal anar a l’hospital.
Conservo la mobilitat, observo,
en recuperar l’habitual caminar.


L’endemà- avui -, recordo
aquells llargs segons en que l’aire era un núvol per flotar
i l’episodi cap el terra un viatge al no sé què passarà
mentre un mal lleuger m’acarona parcialment una clavícula i el braç.


Accident laboral? Somni? Record?
Va ser una caiguda lenta
per sortir-me'n il·lesa de debò,
ai, senyor! Quina lliçó!

Cauen

Cauen gotes de colors

cauen sobre els mots,

a cada lletra, a cada so

ha reeixit un to.

*

A poc a poc

tot ho pinten els colors.

Fins que una pluja celestial

fa la neteja més bestial.

*

I s'esvaeixen els colors,

tot tendeix a la grisor.

Sense energia,

amb molta por...

*

Et rebem, febrer

Fora el primer full del calendari.

Comença ja a córrer l’any
cap el magatzem del què ha passat
i tot a la fi és previsible.

Entra a la vida aquesta nit febrer
amb intenció d’existència lluminosa.

Rebem el mes més curt de l’any
amb l’alegria de guanyar més cada dia
i tenir menys jornades per gastar.

Neix febrer amb flors als ametllers,
indecissió entre les nevades i el desgel,
i garantia d’un animat oratge per vibrar.

El rebem ple de compromisos
amb dies que s’allarguen
manllevant moments a la foscor.

El rebem amb els braços oberts,
el rebem, et rebem, febrer.

Pau

Quan la lluna esdevè argent

i els estels ens fan l’ullet

és de nit a casa nostra,

surt el sol cap a l’orient

i es pregunta molta gent

per l’ eterna resposta...

No és possible tenir pau,

si tots vivim sota el mateix sostre?

Diada de la pau. Els canons, de neu

Els canons, de neu.

Les pistoles, d'aigua.

Els soldadets, de plom.



Que totes les batalles

que les guerres i les pors

siguin a partir d'ara

caducats malsons.

Els canons, de neu.

Les pistoles, d'aigua.

Els soldadets, de plom.

El dia 30 de gener és el dia Escolar de la No Violència i la Pau.

Enguany fa 60 anys que van assassinar en Gandhi.