Cal que plogui

Cal esperar que caigui aigua clara,

cal desitjar que arribin els dies amb núvols grisos al cel,

cal que la pluja tregui ombrel·les al carrer.



Cal que regui els camps,

que ompli els llacs i pantans,

que els seu ritme ressusciti nostàlgies,

que dipositi gotes brillants sobre els verds.



Que refresqui teulades,

que netegi terrats,

que nodreixi la saba dels arbres

que reviscoli cargols i aranyes,

que emmiralli la màgia als pous,

que acaroni les plantes

i alimenti el sòl i l'humus del bosc.



Que ens procuri una viva primavera

amb flors de colors als pètals i poncelles,

verd vegetal, la gamma sencera,

pinsans, abellerols, orenetes i cueretes,

salut sobre els camps i reflexos aquosos al terra.



Que deixi gotes de vida navegant pels vidres

amb circuïts aleatoris fins que el sol les abdueixi.

Cal, cal que plogui.

L'e-mail més saberut

Darrera el iot del rei
un dofí espiava la conversa
entre un xatrac i la princesa
sobre l'amor flipant d'aquesta.

El missatge va sentir,
i nedant com un pingüí
es dirigí el dofí
cap a la cova del pirata
per dir-li que tenia el cor captiu
de la princesa estimada.

-Sóc més ràpid que el xatrac
gran senyor, oh! don pirata
i he vingut a dir-vos
que a la filla del rei
la teniu ben enamorada-.

I és així com el dofí
a tots els mars de la contrada
va ser reconegut
com “l’e-mail” més saberut
de tota l’aigua salada.

Tria

Si a mig món habitessin els poetes
i l'altre mig els pintors
faríem cua per contemplar els colors.

Jo agafaria tanda per veure les albades de tardor,
els migdies de primavera,
els capvespres de l'estiu
i a l'hivern, les nits de lluna plena.

A dies em posaria a la cua dels poetes,
a dies a la cua dels pintors.
Pensa ara a quina cua et posaries tu.

A prop de terra

M’ha rebotat el cos en precipitar-me
des del metro seixanta tres que em manté,
m'ha rebotat amb la calma de la càmera lenta,
des de la contingència més íntima i solitària,
des de l’accidentalitat més impune,
amb el cansament a l’esquena de les tardes de divendres,
amb el deure incondicional imposat per la llei física de torn.
M’ha rebotat el cos.

Un salt, voleiar, deixar-me caure a poc a poc...

Aterrar a aquestes rajoles noves, rosades,
quadrats enormes de quan s’acaben les escales,
percebre-les, tot fredor, amb la cara
des d'un contacte visual de proximitat.

Estic temptada de quedar-me així una eternitat.
Ningú s’ha assabentat. Ningú.

He pogut trencar-me la crisma
en la més absoluta privacitat.

He quedat esparracada al terra,
m’hi ha portat una carrera prèvia:
després d’agafar amb embranzida la pujada
d’aquells quatre graons- artesania dels paletes, la última brigada,
i trepitjar de manera contundent la tireta metàl·lica
que unifica els terres, m’ha patinat una sabata.


L’equilibri, delicat, ha trontollat
i m’ha fet perdre la verticalitat
amb la fortuna que m’ha atorgat la lleugeresa
als moviments imposats per la meva gràcia
i la força de la gravetat, molta, molta suavitat.

Veig les ulleres a dos pams,
buf!, no s’han trencat.

M’aixeco a poc a poc
malgrat la temptació inconscient d’abraçar una horitzontalitat eterna,
m’aixeco amb la tremolor instal·lada a l’ànima externa, als ossos,
a la carn, a tots els trossos que l’anatomia em defineix.
El canell! El canell? Bé, sa.
El genoll! El genoll? Bé, sa.
I el colze, i la nuca, i el nas, i tot i tot.
I tot. Bé. Sa.


Respiro satisfeta,
no em cal anar a l’hospital.
Conservo la mobilitat, observo,
en recuperar l’habitual caminar.


L’endemà- avui -, recordo
aquells llargs segons en que l’aire era un núvol per flotar
i l’episodi cap el terra un viatge al no sé què passarà
mentre un mal lleuger m’acarona parcialment una clavícula i el braç.


Accident laboral? Somni? Record?
Va ser una caiguda lenta
per sortir-me'n il·lesa de debò,
ai, senyor! Quina lliçó!