Tènue és la pluja i constant que abrillanta llambordes i llisca per sobre l'asfalt, demana obertura de paraigües per omplir els carrers d'anonimat.
Aïllament fantasmal, transit humà sense ombres, a corre-cuita, d'aquí cap allà, sembla que tothom sap cap a on ha d'anar.
Esquitxades, cel brut amb núvols blanc tèrbol. Tinc, tenim set de llum. I quan es faci fosc, semàfors i rètols seran fonts de raigs. I grinyolarà el transit rodat per damunt del silenci que una nit plujosa ha instaurat.
Tenim colles de poetes a les aules, que pensen, que diuen, que rimen, que escriuen mots al blanc del paper.
Quan tanquen el ulls, quan escarben al pou sense fons dels records, quan inventen històries dels móns, quan salten o cauen invocant terrors, quan veuen, quan miren i entren amb el cap de passeig pel cor, poemen, escampen al full versos i estrofes i rimes que harmonitzen reflexions amb els sons.