Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.
Sols el blau profund del firmament
l'emmarca amb el silenci més fidel.
Rep mirades de molts nens
rep mirades dels més vells,
rep mirades dels poetes
i dels bojos, per guardar-la en capsetes.
Mitja lluna veig al cel,
hi és sola, no hi ha estels.
statcounter
dimarts, 23 de febrer del 2010
Passegen paraules
Passegen paraules pel cap
buscant el ritme del ball,
les coreografies de les rimes
i l'harmonia a les veus i el cant.
Es col·loquen amb saviesa
i el poder d'anar lliscant
per la pantalla i el teclat
sense gaire previ assaig.
I van quedan les estrofes,
i els mots ben conjuntats
al poema fet d'espais i traços negres
que teniu entre les mans.
buscant el ritme del ball,
les coreografies de les rimes
i l'harmonia a les veus i el cant.
Es col·loquen amb saviesa
i el poder d'anar lliscant
per la pantalla i el teclat
sense gaire previ assaig.
I van quedan les estrofes,
i els mots ben conjuntats
al poema fet d'espais i traços negres
que teniu entre les mans.
Etiquetes de comentaris:
com es fa un poema,
els mots,
les paraules
dilluns, 22 de febrer del 2010
Tot això i més
El silenci als flocs quan cauen,
l'equilibri del solstici,
el fred cru d'aquest hivern,
els saltirons als rierols, la merla,
la verdor constant de l'olivera,
la seda acolorida d'un vespre a marina,
el balanceig del veler a la deriva,
la coïssor a la boca d'un àpat hindú,
el tel boirós als vidres quan matines...
Tot això i més,
vol ser un poema.
Mot a mot, vers a vers,
amb veu de remor extrema;
bressolar serenament la pena,
lligar amb un llacet les idees,
desbrossar un turó
per donar entitat a totes les herbes.
Tot això i més,
vol ser un poema.
l'equilibri del solstici,
el fred cru d'aquest hivern,
els saltirons als rierols, la merla,
la verdor constant de l'olivera,
la seda acolorida d'un vespre a marina,
el balanceig del veler a la deriva,
la coïssor a la boca d'un àpat hindú,
el tel boirós als vidres quan matines...
Tot això i més,
vol ser un poema.
Mot a mot, vers a vers,
amb veu de remor extrema;
bressolar serenament la pena,
lligar amb un llacet les idees,
desbrossar un turó
per donar entitat a totes les herbes.
Tot això i més,
vol ser un poema.
Etiquetes de comentaris:
com escriure un poema,
essència d'un poema,
poemar
diumenge, 21 de febrer del 2010
Ens sobrevolen els mots
Ens sobrevolen els mots,
són ales que generen idees,
desplacen o mouen de cop
expectatives i premonicions;
deriven al pou del no res
esperances, desitjos i estocs.
Esdevenen silencis,
escombren remors...
Se'ls emporta el vent
o es queden per ser referents.
Romanen o no al ball
del poema escrit,
entren pel vers
-aquella coreografia que amb la fantasia
i l'estructura sagaç el llenguatge
ens regala-, i ragen harmonia, rima i poesia.
són ales que generen idees,
desplacen o mouen de cop
expectatives i premonicions;
deriven al pou del no res
esperances, desitjos i estocs.
Esdevenen silencis,
escombren remors...
Se'ls emporta el vent
o es queden per ser referents.
Romanen o no al ball
del poema escrit,
entren pel vers
-aquella coreografia que amb la fantasia
i l'estructura sagaç el llenguatge
ens regala-, i ragen harmonia, rima i poesia.
dissabte, 20 de febrer del 2010
Un dia amb llum
Poema-regal
sense llaç ni embolcall
per a tu,
Olga Xirinacs.
Ha nascut un dia amb llum
acumulada a cada hora;
ens sorprèn després d'una pluja
incansable i colpidora...
Nova etapa a un oratge
que castiga llars dels pobres,
las que creixen als barrancs
i als suburbis més anònims.
Sort que el sol
avui els hi dóna
calidesa amb els seus raigs
per ressecar la zona.
I farà florir
mimoses i baladres
per decorar i acolorir,
fent-lo visible, aquell paratge.
Desert blanc
Foto: desert blanc. Egipte
Desert blanc
de llum canviant
i hores mortes
enmarcant aquest capvespre.
Ombres constants
davant l'esguard.
Arxivar-les al disc central
de les imatges importants
per tenir-les sempre a mà
i retenir-les en pantalla.
Que tinguin sempre entitat,
que desprenguin llum d'un dia,
que ens pintin de grocs, blancs i rosats
els grisos d'austeritat.
j
Que ens expliquin l'entrellat,
m
com reviuen dins del cap
n
els arxius lluminosos i visuals
j
que signen els nostres bons temps passats.
j
***
Etiquetes de comentaris:
capvespre,
desert blanc,
imatges,
llum,
memòria
divendres, 19 de febrer del 2010
La lluna més fina
He vist,
i
p
quan s'ha fet de nit,
la lluna més fina
al cel ja enfosquit.
Gran boca somrient
de llum fluorescent
que s'empassa històries
i escup encanteris d'estels.
Sembla una barca egípcia
sembla un arc de llum al vent,
monjoia de somni i màgia,
sobreixidor de cofres amb secrets.
Inspirador de gats pels terrats,
de poetes pluriempleats,
de compositors musicals
i dissenyadors de tendències vitals.
o
La lluna més fina.
Etiquetes de comentaris:
la Lluna,
monjoia,
poema de la lluna
Subscriure's a:
Missatges (Atom)