Passejar amb el vent

Passejar amb el vent,

sobrevolar els paisatges

i transformar en poemes

amb nitidesa aquelles imatges...

Endinsar-nos a la sorra

de les dunes al desert,

al permafrost de la nòrdica estepa

o desde la platja a l'onada més cofoia.

Ser poeta en la tempesta

diluint paraules a l'aigua,

enlluernant el vers amb el llampec

i la música dels mots al si del so.

Fugir després cap al cor de l'univers

enlairant-nos al globus del vers

lliscant entre els núvols incerts de la rima.

Fluir ja pel món subtil de la poesia

sense més bagatge que la lletra

arxivada a la càrstica dolina de la vida.

Els dies

Mira com passen els dies,
comencen, avancen, s'acaben,
remuguen a voltes mandrosos
i fan carreretes
pels camps incerts curiosos del temps.

Hi ha uns dies que destaquen
i ballen contents i canten i s'amaguen
i volen que els busquis després al pou dels records.

Hi ha d'altres ben tristos
decorats amb flonjos núvols negres o grisos
que ens espanten com les pitjors tempestes terribles amb llamps i trons.

I uns altres que neixen avorrits
i gemeguen quan són encara petits,
creixen i es perden de seguida a l'aiguabarreig de l'oblit.

I...què passa a la vida amb aquell dia especial?
El que t'il·lumina a l'albada amb el sol tot vestit de blanc,
el que et pinta les hores amb pinzellades de safirs i diamants,
el que t'omple l'horitzó d'esperança
i el rius del voltant d'aigües serenes i clares,
el que entra a l'existència en silenci al matí i es queda,
el que alimenta amb efluvis i flaires de flors el teu cor,
el dia que trobes l'enginy o la clau del tresor,
el que et desvetlla el ritme sonor de les onades del mar,
aquell que t'estira la musculatura facial i et fa riure una mica de tot...

Blau sublim

S'acaba aquest finita quietud de l'hivern,

m'ho diu el cop de vent que ve de l'oest,

el que esborra el núvols del cel

per deixar-nos el sostre blau sublim

d'un matí brillant de gener.

Aquell vent que traspassa fronteres,

que no coneix duanes ni canvis de diners,

el que viatja acompanyant els ocells,

el vent que pentina la terra ara nua,

el vent que esculpeix el cel...

S'acaba aquesta finita quietud de l'hivern

i les herbes i les flors i les branques i els animalons

animaran els paisatges de les nostres contrades,

xuclaran àvidament les aigües del desgel

i poblaran els camps de colors a transparents pinzellades.

A prop

foto: Paisatge d'Uganda

Si mirem atentament

i enfoquem la vista a prop

tindrem flaire i color,

veurem amb detall les flors.

Es desdibuixarà l'horitzó

i la invasió de la boirina

ens allunyarà ja de tot...

És la poesia

És espessa boirina,

és lleu teranyina,

és pom de mots amb escuma 

és liana a la selva del món.

És l'humus del bosc,

és un accent que camina,

és la veu col·lectiva

és motiu, és efecte, afecte, desig,

és saviesa i eco d'excelsa remor.

És ritme i harmonia, és enyor,

és memòria, oblit i cançó,

és intemporal serenata, és un vell tresor.

És la poesia que neix al teu cor.

I la dius, i la mires i t'atrapa 

i la tornes a dir. Paraula a paraula

t'enganxa. És la més sublim xarxa

que amb els versos teixits et caça

entre consonants, rimes i diftongs.

***

Passaran a ser record - Ronald de Roeck, Poema I. Barriel, Cant R. Sured...

Fent el formiguer

FURGA, FURGA LA FORMIGA,

FINS QUE FA EL FORMIGUER.

-FORA EL FANG DEL MEU FORAT!,

CRIDA UFANA UNA FORMIGA.

-FORADEM FORT FINS FER FIGA!,

CRIDA FINA LA SEVA AMIGA.

I ÉS AIXÍ

COM LES FORMIGUES

FAN LA FEINA DIA A DIA.