Quan arriba l'estiu...

Quan arriba l'estiu

i ensumem flaires dolces.

Quan arriba l'estiu

i el cel emblaveix sobre els sostres.

Quan arriba l'estiu

i som bitxos del grup de les cuques

sabent que a l'estiu

tota cuca, tota, viu.

Quan arriba l'estiu

les nits són brillants,
els dies ens regalen

tempestes sobtades

i ensumem l'olor picant de la sal

barrejada amb aromes d'algues vora mar.
Es dauren els camps,
les polsegueres s'escampen
pels camins de la calor
entre flors i espigues als marges.

Arxiveu, quan arriba l'estiu,

l'estoig i els deures al fons del calaix

i ja sou vent entre els arbres

o espeleòlegs per estranyes coves llunyanes,

sou ara onades a qualsevol oceà

i flors blanques al voltant d'un pou artesià.

Sou, a caprici dels llibres, éssers del demà,

aus migratòries cap al continent africà

o bacteris que el plàncton transportarà

fins a unes illes volcàniques est enllà.

Viureu mil històries viatjant al tren de les lletres,

els gelats tindran gust de suc tropical,

la vostra mirada albirarà l'univers sideral

i cada jornada serà d'aquell color especial

que pintarà els quadres al vostre personal
museu secret memorial.

Que surti el sol!

Un altre dia rúfol,
blanquinós i fresc,
emboirat i humit.
Abillat de jornada tardoral,
allunyat d'acolorides perspectives.

Només conserva de la primavera
la dolça flaire de quatre flors blanques
amagades pels balcons,
els verds i taronges dels aparadors,
i el desig immens
de que arribi un dia el bon temps...

Que surti el sol
i ens il·lumini els paisatges!
Que surti el sol
i ens dauri els camins!

Volem veure el groc
als camps de blat,
el mar d'un blau calmat
entre la platja i el far
i les papallones volant
sobre les flors d'un prat.

Que surti el sol!

Entre aromes de primavera

A un escenari ric i fred

prepara el maig la retirada,

que ha d'entrar un juny vigorós

impulsat per la força de la llum

i el ritme bressolant de la ventada.

Arriba jove, madur i fastuós

entre aromes de primavera,

poms de flors plens de colors

i l'albada clara més matinera.

Són llargues les tardes,

són canviants els cels

i ens sorprèn sovint l'oratge.

El dies, assolellats,

tardans els vespres.

Nítides les nits,

esclatants, estrellades,
vestides de festa
emparant les nostres millors vetllades
vora la mar,
a les terrasses...

Moments de calma

Arrambada a l'ombra i quieta vora el mur

veig el balanceig de les branques,

ballar les fulles amb la llum

solar, diürna, càlida i plaent,

i també com el blau juga amb els verds

a recer de tots els vents.

Són moments de calma al meu univers,

són segons de vida plena,

que quan surti a córrer al camp

de perills se m'omplirà la carrera

sota aquest cel clar de primavera.

Sóc gossa de caça, vella,

dormo de nit emparada per les estrelles

i cada matí busco una veu de poeta

perquè m'escrigui a mi aquest poema...
A una gossa vella.

A Mollerussa

Fa uns dies vaig anar a Mollerussa per tal d'oferir uns tallers poètics a dues escoles. Fruït d'aquella experiència, són les imatges i els poemes que podeu veure a continuació.

                                                                      

Sensació

Un gat a la teulada

arraulit entre la boira,

xemeneia de maons

amb niu de branques seques,

els camps verds

i ensenyant vermell,  unes roselles...

Tot ho veig

des del tren

i de seguida

queda enrere.

Arribo a Les Arrels

-és l'escola que m'espera-

plena de nenes i nens

tocats per la primavera.

Amb els braços oberts,

les veus de versos plenes,

els poemes a les parets

i a les mirades que m'estrenyen.

És bonica sensació:

sota una pluja d'aigua clara

veig la feina que allà queda,

veig l'empeny dels docents

per obrir les subtils portes

al món dels sons i els poemes.

Veig tant i tant treball fet,

veig la immensitat del temps,

veig un món de nit i estrelles,

veig el blau a un cel immens,

veig un paradís de mots i seda...

     Isabel,

      maig  2013

(POEMA  DEDICAT  A  L’ESCOLA

LES  ARRELS,  DE MOLLERUSSA)                                 

***

Poemes al Siloé

La tarda era gris,

el camp es mullava

i us jo vaig parlar

de com poemava.

Les vostres mirades

a la veu clavades

em feien viatjar

per rimes i paraules.

Us vaig regalar

primers versos

impresos

i encara la tarda

ens bressolava

veient dracs marins

dansant a la pissarra…

  Isabel, maig 2013

POEMA  DEDICAT A  ALUMNAT  I  PROFESSORAT

DE  L’ESCOLA  SILOÉ,  DE  MOLLERUSSA

Al paradís de les ombres

Entraré a una sala  fosca,
encendré una flama roja
i contemplaré al paradís de les ombres,
filigranes d'entrellum voltant fantasmes.

I els silencis d'allà dins
em pessigaran la gola
per emetre els sons més fins
i no sentir-me ja mai sola.

Barrejaré aquesta veu
amb la remor dels vells temps
per ser un ésser més
a la coral de la memòria.

Jo sóc filla del passat
i he heretat l'idioma,
el criteri, la lletra i el saber
de tantes vides que han construït la Història.

Poncelles al jardí

Doblegat el maig pel mig

ens regala pluja i neu,

declara que la primavera

esclata al nostre mapa,

que el sol és generós

amb la llum i proclama

que la calor és a prop

i la natura així ho canta.

Borrons a les branques,

poncelles al jardí,

els boscos cau de vida

i els prats acolorits.

El blanc de les muntanyes

té el temps finit

i les flors als paisatges

ens flairen l’aire per fi.

La calor és ben a prop

i la natura així ho canta.