dimecres, 9 de setembre de 2009

Geologia



Salabror a la memòria

des cims més elevats.
Signatura que la història
ens atorga sense esclats.

Geologia,
les muntanyes i les valls
extraordinària fesomia
d'un relleu canviant.

D'un Planeta navegant.



4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Imposa quedar-se mirant les muntanyes, i adonar-se de la nostra petitesa.
O de la seva inutilitat, si no les mirem.

poesiaula ha dit...

sempre, però, hi són...

Montse/Arare ha dit...

a mi aquest poema em recorda l'assignatura amb en Cassassas (és que no sóc gaire romàntica, reina)

:)

poesiaula ha dit...

sí, Montse, sí... recordar en Cassassas en llegir aquest poema és pur romanticisme...
Són sediments que jo no em reconec. Segur, però, que hi són i m'afalaguen.