Brollen les paraules,
van dansant sense cap por,
doncs saben col·locar-se
com convé, al seu lloc.
I composen una rima,
i després ja són dos
fins que l'estrofa és finita
i el poema un pom de mots.
Brollen les paraules
i estiren d'altres que s'amaguen a l'interior;
són baules d'una cadena,
són racons il·luminats per la raó.
6 comentaris:
DLes bones paraules no son les que son filles de la raó i del art ho son millor les que son filles delcor i els sentiments.
Aquest poema fa una alabança a les paraules que brollen dels racons més profunds.
els tens comptats els que has dedicat a l'art d'escriure? sempre trobes una nova fórmula, és admirable :)
Gurmet, jo crec que bones paraules surten de tot arreu (i les dolentes també).
Montse, sí, d'aquelles que de vegades es perden sense més...
Clidice, no, no els tinc comptats.
doncs un dia em sembla que en faré una estadística. En tens a mils! (en total, eh?)
petonets des de la france
Endavant, Arare, fes, fes estadística... a mils, sí.
Au revoire!
IBM
Publica un comentari a l'entrada