Foto: Fanal de Crackòvia (Polònia)
Sento veus per dins de casa,
al bosc humit i entre les branques,
sento aquell brogit cansat de tants vespres...
Sento el silenci dels estels
i el crec-crec dels pensaments
que ballen de nit gronxant els somnis.
Sento veus de vells poemes,
sento veus de versos que neixen,
sento sons que m'acluquen les parpelles.
***
6 comentaris:
"el crec-crec dels pensaments"...quina imatge més bonica!
Bon dia, Isabel.
Bon dia, fanal! Ara veig que aquests sons i aquestes veus necessiten fanals que els il·luminin...
Jo també sento veus, però són veus que em porten al bosc -ara al bosc de muntanya- per seguir caçant bolets.
Ferran, és que a l'ultramón intern de cadascú se'ns manifesten els missatges més subtils- sempre relacionats amb les dèries personals-, i els que som sensitius ho copsem de seguida. Així, a tu et parla el bosc i a mi els poemes...
isabel, que puc fer servir el teu poema sobre la nostra novel·la, a la prsentació de Blanes?
Montse, clar! Què bé...
I espero que la presentació sigui tot un èxit!
Publica un comentari a l'entrada