Construir paradisos amb les paraules,
bufar la brisa que bressola el branquilló.
Sentir de la primera llum aquella remor
quan el Planeta ens regala el nou dia
i esperar que arribi el futur amb fe de vida.
Un munt d'ocupacions,
un toll d'indefinides esperances
traçades al paisatge amb afilat llapis de grafit,
una esfera curulla de cel·les
que amaguen sol·lícites mil perquès...
I anar avançant amb el cap ben alt
per gaudir del poema capbussant-hi a cada vers
en la mesura que ho permet la combinatòria de l'idioma
quan t'esprem les idees al suc dels sentiments
o quan tot el temps se t'expandeix, com passa ara mateix.
Parlar de tots el grisos de les pedres
i de l'harmonia natural
que copien de l'univers les disciplinades lletres.
--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada