Li escriu un poema
l'estiu a l’hivern.
Parla l'estival poema
d'una calor extrema,
d'uns dies daurats,
de la brisa vora mar,
dels àvids mosquits,
de les festes amb ball
i dels passeigs llargs
pels camins i els camps.
Parla d'alguna tempesta,
d'una gran lluna plena,
de les olors de les flors
i de com reviu el bosc.
Parla dels ocells en vol,
parla de ruscos d'abelles,
parla de nits de revetlla
i del batecs alegres al cor.
Li contesta l’hivern
amb paraules de gel
explicant-li un panorama
de boira trist i blanca.
De foscor i de fred,
de nits inacabables,
de llargs geners
i de penes immenses.
De plors i renecs,
de nuvolades denses,
d'albades gelades
i de grips i nevades.
Se li congelen els mots,
pobre hivern, al poema.
Intervé tot seguit
la sàvia primavera
per cantar-li a la vida
una serenata sencera
i esvair així la tristor
d'un hivern prou enfeinat
amb el seu propi estat.
I ara vol parlar la tardor
per recordar que és l'estació millor:
-jo us regalo a tots
excel·lents collites,
varietats de colors
i llums de textures infinites.
Foto: Madagascar
