Poemapau

Foto: cartell elaborat pel Departament Pedagògic

Museu Arqueològic d'Split (Croàcia)

M'agradaria ser llum d'albada

m'agradaria ser avió de paper

m'agradaria poder desfer

els atacs, l'odi i les guerres,

m'agradaria ser llana o seda 

per vestir de festa la gent del carrer.

I llençar flors des de l'aire

amb la pluja a l'hora del te.

I estirar la llum del capvespre

per veure daurar la lluna d'hivern.

I pujar als cims més alts del Planeta

amb banderoles pintades al vent.

I passejar pels esculls i les simes

escampant desigs i somriures d'estels...

   M'agradaria.

Desperta!

Foto: Esglèsia de Santa Bàrbara, Sibenik (Croàcia)

Amaga la son sota el coixí

i obre els ulls així, així...

Atura badalls, deixa'ls al llit,

ja els retrobaràs aquesta nit.

Espavila, has d'anar ben eixerit

per caminar amb ritme i bon estil.

Que la vida t'espera:

no dormis, desperta!

Floriran en primavera

Fred tallant de bon matí,

cel brillant de llum immensa.

La neu de la nit,

el gel sobre la terra,

les hores de l'hivern

floriran en primavera...






***

Fulles mortes

Foto: algú em pot dir el nom d'aquests arbres?

Parc Natural de Plitviche, Croàcia

Fulles mortes,

és hivern.

No cauen

amb la neu, 

no cauen

amb el gel.

Tremolen

amb la brisa, 

tremolen

amb el vent.

Rebregades, 

enfosquides,

ja esquifides,

testimonis,

fulles seques

d'inclemències

sota el cel.

Testimonis

del gran fred.

De les pluges,

pedregades,

grans tempestes

i nits plenes d'estels.

Hores d'intempèrie

al bell mig de l'univers.

Fulles mortes,

                                                                    és hivern.

Sonet de lluna plena

És nit de lluna plena,

els llops són a dormir

i somnia una nena

que el sol ja vol sortir.

És nit de lluna plena,

el cel un mar de llum,

les onades són estrelles

i les tenebres flocs de fum.

És nit de lluna plena,

l'hivern un cau de fred,

i cada paraula del poema

bàlsam dolç de l'univers.

No em destorbis,

bruixa negra de la nit

que els mots han de florir.

No m'enceguis

foscor extrema,

que vull veure el camí...








***

Ballen les paraules

Quan et ballen les paraules dins del cap.

Quan salten tot seguint el seu propi compàs.

Quan elles soles volen dir o intenten explicar

aquell moment de subtil màgia que vas passar...

O la llum que daura el cel

o l'aigua del mar, tan transparent,

o la lluna plena que ja no creix

o el color blanc pur del gel.

És quan el teu petit món esdevé pista de dansa

i has de deixar fluir, circular el plaer de poemar.

I com un pom de raigs, els versos s'acumulen,

els sons solquen camins inèdits

i els mots renuncien a l'ordre alfabètic

per brodar amb certs matisos cada realitat.

***

Com un núvol

Com un núvol, 
com un ocell,

com un satèl·lit 
volant pel cel...

Veure muntanyes, 
cims amb neu,

els ports i els pobles 
de tot arreu.

-Mira, els Alps! 

-Serà el Montblanc?

Són els paisatges 
de dalt estant!




***