Garlandes

Fan garlandes tots el pètals,

fan garlandes moltes flors

ben petites entre l'herba,

d'altres altes pel racons.

*

A les branques dels arbres,

diminutes pels marges,

als jardins, parterres i tanques

fan garlandes a milers

i atrapen primaveres

que han migrat als temps.

*

I ens retornen entre aromes

i el record de poms secs,

gerros d'aigua amb aspirina

i la cortina que mou el vent.

*

Fan garlandes tots el pètals,

fan garlandes moltes flors...

*

No vull

No vull una vil·la a Capri,

ni un veler d'eslora gran.

No vull un Lamborghini

ni una mansió als Alps.

Només vull anar aquí i allà,

només vull temps per caminar,

salut al cor i a la mirada

i accedir al tresor del món

infinit gegant dels mots.

Cantar amb rima fluida

la bondat del sol de maig,

la presència dolça de la lluna

una nit llarga de primavera

o les paraules tristes

d'un dia gris, patrimoni del passat.

Vull dansar amb les abelles

i sobrevolar sabanes per veure els nyus migrar,

vull ser núvol de tempesta

o el primer raig a un país d'orient llunyà.

Veure al mar tots els blaus

i a cada indret tastar cuines locals,

sentir els ritmes de la terra

i el silenci al cel si cal...

Surten les paraules

Surten les paraules,
han vingut aquí a jugar:
si et descuides fan rotllana
i es posen a ballar.

Envolten una fulla
o una flor que acaba d'esclatar
i contemplen a l'abella
que no para de volar.

Surten les paraules,
han vingut aquí a jugar:
si et descuides, fan filera
i es posen a cantar.

Segueixen a la vaca
o a uns bens acabats d'infantar
i contemplen a la pleta
les bestioles pasturar.

Surten les paraules,
han vingut aquí a jugar:
si et descuides fan poemes
i es posen a rimar.

Parlen sàvies de la vida
i d'anar pel món enllà,
ens acaronen a l'oïda

i expliquen el que hi ha.

***

Viuen els monstres

Viuen els monstres

als llacs més calmats,

els desperta la lluna

quan comença el maig.





Aixequen onades,

treuen bilis pel nas,

esquitxen mesquineses

tot al seu voltant.





I els guardes dels parcs

no tenen pas potestat

per reduir-los, quan surten

els bitxos esverats.




Cal mirar llavors cap a dalt,

veure els núvols, volar alt.

I esperar que una pedregada

foragiti l'immens odi dels dracs.

Hem de fugir de llurs atacs,

allunyar-nos dels llacs

i buscar la calma a les muntanyes,

els rius, les valls, les carenes o els prats.

***

A la trama de la sintaxi

Furguen els mots pel cap

fins que surten ben trenats

a la trama de la sintaxi

per rescatar de cop una emoció

emparada pel ritme del so.




A aquella estructura dita poema

que d'immediat ens allibera,

que ens condueix a la sortida

pels foscos camins del laberint,

que de rima, silenci i veu s'alimenta.

A aquesta estructura dita poema...

Tanques

Tanques i reductes
que limiten els mots;
espai de trencadissa,
una veu etèria frisa
per esquerdar el fràgil vidre
que equilibra el món.

Aroma de mot

Foto: flor de canyella i llorer, regal de Dolors Todolí per il·lustrar aquest poema.

Aroma de mot
que desprén el poema
escrit lletra a lletra.
Tanta olor!

A fum i foguera,
a perfum de flors.
A canyella i sabó,
a desert, riu i selva.

Olor de tinta vella,
de fotos en sèpia,
de rosa resseca,
de te verd amb menta.

De mercat medieval,
de tempesta fugissera,
de cruïlla del temps,
de pluja a la primavera.

A lectura infinita
de capvespre i nit,
albada, matí i migdia
i tarda que han fugit.

Aroma de mot
que desprén el poema
escrit lletra a lletra.
Tanta olor!