Les lletres

Dibuix de Dolors Todolí Bofí, a qui dedico aquest poema

 Són bruixes les lletres

 que dansen ballet

 contentes de ser-hi

 al damunt del paper...

Em saluden, em criden,

les contemplo i les veig.

M'expliquen històries

del món al revés,

històries de la lluna,

i secrets del teu gest.

M'expliquen històries

que inventen un éssers

 pels forats dels vents.

***

Vibren els mots al poema

Vibren els mots al poema,

ens parlen a cau d'orella

per recomposar nostre món.

Vesteixen les tardes d'ocres sota els núvols

i els dies feiners de blaus entre enyors.

Les nits, de somnis pintant els udols

i de tots els colors els sobtats records. 

Vesteixen de pluja els capvespres,

les albades, de sol, poncelles i flors;

les paraules perdudes, de cançons d'amor

i els mapes de pobles àvids de nous noms.

A cada vers,

la vida amagada.

A cada estrofa,

el desig d'anar enllà.

Al cor del poema,

un regal a desgranar

bategant-nos a ritme d'estrella

amb la nit perfumant la Terra...

Vibren els mots al poema,

ens parlen a cau d'orella.






***

Rebenten els núvols en pluja freda,
cauen les gotes gordes de primavera 
sobre la ciutat d'un matí en calma,
sobre un diumenge de ràdio i nata.

Buit el temps
ple d'hores mortes,
un passat fosc
d'abruptes mots
i esgrogueïdes filigranes
s'amunteguen o demanen torn.

Volen ser vers,
volen ser veu,
sortir amb esquitxos,
rimar i cantar,
concordar ses harmonies,
ser inextingibles protagonistes.

Ser ball, coreografia,
reflex brillant, mirall d'esfera,
jugar amb la pluja de primavera,
salar el farcit d'un nou poema,
tancar etapes, plantar flors
per esperar-ne les papallones
i tenir el cel ple de colors en vol.

Usuaris del món

Som llogaters de la Terra,

som usuaris del món;

sota el cel parlant llaurem l'aire,

ens sobreviuran els mots a tots.

El mot que anomena l'efímera flor,

cada un dels noms

dels ocells i els insectes 

i les criatures del bosc. Cada arbre,

cada fruit, la llevantada sobtada,

les tempestes, els llampecs i els vents.

La tristor i la sorpresa, 

tots els sentiments,

les pedres i les roques

batejades amb estricta precisió...

Perviuran les paraules

fortes contra l'extinció

de tantes espècies fràgils

que ens il·lumina a diari el sol.

Som artistes sense contracte,

som aprenents de poetes i somniadors.

Som llogaters de la Terra,

som usuaris del món.

Una porta tancada

Ens obre la nit de Sant Joan

la porta gran per entrar-hi.

Al temps de vacances,

al temps de l'estiu,

al temps del blat daurat,

de badar fins ben tard,

de calor i hores a l'aigua.

Ens obre amb cada coet

la il·lusió renovada,

les hores salades de platja,

els gelats a mitja tarda

i aquells deures per fer

a la maleta quasi sempre tancada.

Ens obre amb l'esclat brillant

sota la nit estelada

un llibre en blanc 

que omplirem amb imatges

i converses i jocs i alguna migdiada.

Ens obre la nit de Sant Joan

una porta tancada.

Hi entrarem a ritme de l'albada,

passejarem amb els peus de la màgia

per paradisos de la vida lletrada,

avançarem, girarem amb la roda del temps

fins que el raïm de la vinya dormi 

a la foscor de sa humida i freda cambra...

Respirem poesia

Respirem poesia 

al matí, en obrir els ulls,

quan ensumem que a la vida

hi ha mots buscant una rima 

i cercant al vers el seu lloc.

Respirem poesia

quan sota els arbres en flor

veiem els insectes en vol

i descobrim de seguida

les aromes flotants a la brisa

o al vent la pols més fina.

Respirem poesia

a qualsevol moment del dia

veient els núvols que passen

entre els raigs càlids del sol,

esperant que caigui el ruixat,

recordant un pas difícil de ball

al davant d'un rètol brillant

o remenant amb la mirada interna

al cau de signes i lletres del cap.

Respirem poesia

llegint un nou llibre

amb brogit entre els mots,

rialles, dubtes o plors

i feixos de moltes sobtades emocions...

Respirem poesia

a casa, a l'escola,

dibuixant una fada,

o un dia qualsevol a la platja,

entre la sal i el sol,

quan el castell de fang

es desfà amb l'onada.

Respirem poesia

inspirant l'aire del món

i expirant l'alè del cor.

En llegir tanta aventura...

(Preparant el dia del llibre II)

L'escriptor és el capità,

canten els mots els mariners,

els nusos són diccionaris

i el mar el paper en blanc.

Navegant escriu el llibre

entre tempestes i el cel clar.

Explica suau com volen les gavines

i que van saltant els peixos pel voltant.

Com esquitxen les onades,

descriu d'esma el capità,

que la lluna sovint de nit les il·lumina

i com naufraga, ai!, una pastera allà al costat.

Dies més tard, en llegir tanta aventura,

respires amb gust el vent salat,

després la brisa marina tranquil·la et despentina

i et mareges de seguida amb les tragèdies que el text va explicant.

El llibre té un punt de vista,

i mai no llegiràs 

aquell que no han escrit ni escriuran

els que es queden per sempre al mar.

***

--